El cas del Jambo és exactament el contrari del de tants festivals i festivalets muntats a cop de talonari dels quals no s’ha sabut mai més res, i no assenyalarem ara el Red Music Festival. El Jambo va néixer precisament com un apèndix del Red Music, per omplir forats i pràcticament donat peixet a les bandes locals. Deu anys després, és el cartell de música en viu de referència entre nosaltres. I del Red Music ningú no se’n recorda. Les causes d’aquest èxit són claríssimes: la primera de totes, que va ser concebut des de l’amor i des de la convicció, no en una proveta ni en un despatx. La segona, que va connectar de forma natural amb una necessitat latent, la de dotar la música nacional d’un aparador regular. I no va ser per casualitat: els seus impulsos coneixien el terreny que trepitjaven perquè formaven part d’aquest xup-xup, d’aquest ecosistema. La tercera, que els patrocinadors han tingut la paciència i la fe necessàries per mantenir-li la confiança durant la travessa del desert, aquells primers anys quan no estava clar si la criatura sortiria mascle o femella. I sobretot, no s’assemblava a res, no era l’enèsima còpia d’un format explotat mil i una vegades i que algú volia importar a veure si sonava la campana. El Jambo és un festival genuí, únic, idiosincràtic. Analitzar les causes del seu èxit i els motius del fracàs de propostes similars, des de l’Ordino Clàssic fins al Red Music i l’etapa final de la Temporada, hauria de ser el pas previ a qualsevol nova aventura, es digui Mountain Music o es digui ClàssicAnd.