Ho avançàvem tres setmanes enrere per boca de l'ambaixador Eybalin, i ahir ho va confirmar la ministra d'Exteriors, Imma Tor: els universitaris andorrans s'equiparen a tots els efectes als nacionals francesos i quedaran per tant exempts de les taxes que sí que hauran d'abonar a partir del curs que ve els estudiants extracomunitaris. Era una qüestió tècnica, sí, però afectava directíssimament la butxaca dels prop de 400 joves que estudien a França –i de les seves famílies, és clar–. Pensin que dels 178 euros que costa ara un grau (i dels 254 que costa un màster) la cosa es disparava fins als 2.895 (i als 1.941). La diferència és abismal. És cert que ha calgut invocar el Trilateral, que garanteix als nostres universitaris el mateix tracte que als francesos, perquè el ministeri d'Ensenyament Superior afegís al decret litigiós l'excepció andosina, però aquí tenim un altre motiu de pes per cultivar, regar i mimar la relació especial que ens uneix a França. Una relació essencialment asimètrica en què una de les parts (nosaltres) rep molt més que l'altra: només el manteniment del sistema francès costa 30 milions l'any –diners que ens estalviem nosaltres–, i els nostres universitaris també s'estalviaran en conjunt un milió d'euros en concepte de taxes. Milió que, d'altra banda, deixarà d'ingressar l'Estat francès. Convé plantejar-nos què fem nosaltres a canvi, i si no seria convenient mostrar una mica més d'entusiasme per les coses del país veí. Començant per la llengua, cada vegada més residual al carrer. Hauria de ser per afecte, millor; però ni que sigui per interès.
