Convé preguntar-se per què hi ha tantes renúncies als pisos a preu assequible. I de moment, més concretament, per què n'hi ha hagut tantes als de l'edifici de Sant Joan de Caselles, a Canillo. No són prou atractius? Pel lloc? Per la distància del centre? Per problemes de logística més amplis? Convé recordar que amb els quatre de Sant Julià tampoc no va anar la cosa del tot rodada. Hi va haver també renúncies. I algunes, poques, als de Tobira. També per alguna d'aquestes causes? O potser s'ha de veure la situació des d'un altre punt de vista i s'ha de dir ras i curt que de moment l'interès i la necessitat no són encara urgents a causa de la congelació dels lloguers fins al 2027? I molts ciutadans contenen la respiració fins que no arribi la data fatídica o més aviat fins que el Govern anunciï de debò què farà amb les mesures i com serà la descongelació progressiva que diu que farà. Però més enllà d'això, hi ha encara un grup d'una quarantena de persones que es troben en una mena de llimbs. Els que no poden accedir ni als pisos socials de protecció pública ni als de lloguer a preu assequible. Als primers perquè no n'hi ha més –la vintena de la Casa Aristot Mora estan complets–. I als segons perquè ni tan sols arriben als ingressos mínims per poder-ho fer. I sí, ja tenen ajudes d'Afers Socials. Però es tracta de ciutadans que viuen en el quasi, quasi que em toca però, ai, porta als nassos. Caldria construir més pisos per a aquesta tipologia de sol·licitants i repensar quina resposta habitacional se'ls dona per millorar la seva vida i la del seu entorn sense haver d'anar trucant una vegada darrere l'altra portes i més portes.
