Delicadíssima la polèmica que ha generat l'enquesta sobre educació sexual i consum de drogues de Salut, Educació i l'AR+I entre un grup de pares d'alumnes de secundària. Primer de tot cal dir que l'educació sexual és part necessària i indissociable de la formació integral de la persona, i que no se'ls pot negar als nostres nens l'accés, com tampoc entendríem que se'ls negués per motius ideològics l'ensenyament de matemàtiques, llengua o ciències. Dit això, a cap pare amb fills de 12, 13 anys se li escapa que la sexualitat ha de ser tractada a classe (i a casa) amb la màxima sensibilitat i la màxima prudència. El que ha posat la mosca rere l'orella d'aquests pares és el to de les preguntes, que s'hagi plantejat als alumnes de forma obligatòria, segons sostenen, i sense el consentiment previ dels tutors. Quan s'aborda l'educació sexual és difícil al·ludir-hi de forma no explícita, i a la vegada és cert que el que a uns els semblarà una pregunta més, d'altres la poden interpretar com una intromissió intolerable en la intimitat del menor (i de la família). Per això cal procedir amb dosis extremes de delicadesa, amb la màxima transparència i garantint sempre de forma incontrovertible la confidencialitat: si hi ha pares que s'han sentit violentats, se'ls ha d'escoltar amb la paciència que calgui i aportar-los solucions. I encara hauria sigut millor que les explicacions en matèria tan potencialment incendiària haguessin arribat abans, i no després de la polèmica. Al final, el que està en joc és l'educació sexual dels nostres fills. Que és innegociable, sí, però que ha de ser la mil·limètricament adequada a cada edat.
