El Dia Mundial dels drets de les persones amb discapacitat no hauria de ser una data només per a la foto institucional, sinó per a l’examen de consciència col·lectiu i, sobretot, polític. Una de les demandes que la Federació Andorrana d’Associacions de Persones amb Discapacitat va reiterar ahir no és una petició de màxims, sinó el recordatori d’una mancança que, en ple segle XXI, sembla mentida que persisteixi: l’absència d’un telèfon d’emergències plenament adaptat. És incomprensible que, en un país que presumeix de digitalització i modernitat, una persona sorda o amb dificultats de comunicació no pugui contactar amb els serveis de socors amb la mateixa immediatesa que qualsevol altra. La tecnologia existeix, i les solucions estan a l’abast, com ja s'estan aplicant en altres països, només falta la voluntat política d'executar-les. I no creiem que sigui una qüestió de pressupost, sinó més aviat de prioritats i de seguretat ciutadana elemental. Mentre s’enllesteix la redacció de la Llei de garantia dels drets de les persones amb discapacitat, les autoritats i els polítics haurien de demostrar que el seu compromís va més enllà de la tinta sobre el paper. On eren en el moment dels tallers de sensibilització per posar-se en la pell de les persones amb discapacitat? Aquesta absència es pot llegir com la conseqüència d'una agenda massa atapeïda o el símptoma d’una política que legisla des de la distància, sense tocar la pell de la barrera arquitectònica o comunicativa. Una segona lectura, aquesta, que deixa molts interrogants.
