La decisió del Comú d’Andorra la Vella de reformular el reglament per accedir als pisos de Jovial és una notícia encoratjadora. Recuperar l’essència original d’aquest projecte, garantint l'emancipació real dels joves amb preus assequibles i rotació, era un exercici de coherència política necessari i més tenint en compte la deriva que havia pres la iniciativa. En un moment en què el mercat immobiliari expulsa el talent local, protegir els qui han de construir l'Andorra del futur no és una opció, sinó una obligació. Ara bé, l'èxit de Jovial i d'altres iniciatives adreçades especialment als joves de fins a 35 anys per afavorir aquesta emancipació posa també en relleu que la problemàtica de l'habitatge afecta tothom i el que no pot passar és que hi hagi cert oblit, a l'hora de prioritzar col·lectius, de la generació de mitjana edat. Mentre celebrem que els joves puguin tenir un espai propi on viure mentre s'incorporen plenament al mercat laboral, no podem oblidar que el dret a un habitatge digne no caduca amb l'edat. ¿Quina resposta té l'Administració per al treballador de 45 anys, per a la mare separada o per al resident que porta dues dècades sostenint l'economia del país i que avui es veu incapaç de pagar un lloguer de mercat i ha de marxar pels preus elevats dels lloguers o en els casos més precaris va a petar a una pensió? Cal anar amb compte amb l'edatisme immobiliari. El dret a un habitatge digne va més enllà d'edats. Jovial és un model a seguir, però poder accedir a una vivenda no pot ser una qüestió de dates de naixement, sinó de condicions de vida dignes que no depenen de l'edat del passaport.
