L'obra de Francisco Sánchez que avui pugem a portada, Sant Vicenç d'Enclar enfilada dalt del cub de penya a què ha quedat reduïda la muntanya, amb un mirador als seus peus per contemplar la proesa i un fons de vall on no cap una agulla, no és lamentablement una visió apocalíptica ni la premonició d'un artista visionari. És més aviat el futur que ens espera si no posem fre a la carrera urbanística en què ens vam embarcar fa anys i que no sembla tenir fi. Aquest creixement desmesurat és una inquietud àmpliament compartida. Fins i tot pels grups parlamentaris, com si els hagués agafat per sorpresa i els polítics no fossin els responsables últims, per acció o omissió, de la situació actual. No podem créixer indefinidament, i sembla que el topall dels 100.000 habitants que deia el cap de Govern setmanes enrere ha de ser la línia vermella. El cas és que ja anem pels 89.500, i això si ens quedem amb les xifres d'Estadística –els censos parroquials freguen els 93.000, i la xifra real és un misteri–, i serveis i infraestructures estan ja al límit, si no és que no l'hem superat fa dies. Però el teixit econòmic necessita més i més treballadors que no trobaran lloc on viure, i la bomba de rellotgeria del lloguer, avui congelada, amenaça d'esclatar el gener del 2027. D'aquí a un any. És un trencaclosques endimoniat, i de la solució que s'hi doni dependran qüestions clau com l'acord d'associació: els polítics han d'entendre que, o hi ha una proposta generosa, solidària i empàtica per als milers de llogaters que viuen amb l'ai al cor l'horitzó del 2027, o el "no" a Europa està garantit. Aquesta ha de ser la prioritat absoluta del curs.
