França existeix. Ha calgut que ens visités per segona vegada el copríncep Macron i ha calgut, probablement sobretot, la sotragada de l'RN-20 perquè recordéssim de sobte que el veí de dalt també existeix, i que es tracta a més d'una relació més que estratègica, existencial. S'intueix que aquest és l'origen de la sobtada preocupació del Consell General per "reforçar" les relacions amb França i la proposta d'acord impulsada per DA, CC i Andorra Endavant –seria interessant saber per què no s'hi van sumar ni el PS ni Concòrdia–. Tendim a donar per eternes realitats que són essencialment contingents: el sistema educatiu francès, públic i gratuït, on estudia un terç dels nostres joves. França hi inverteix anualment 30 milions d'euros. El conveni actual expira el 2035, i és només un exemple, el més obvi, dels rèdits que reporta l'especial relació que hi mantenim. Un altre és la rapidesa amb què França va respondre al tall de l'RN-20, que amenaçava d'ofegar el Pas i que va reobrir en temps rècord. Amb l'objectiu que els turistes francesos comprin tabac, alcohol i benzina en terra andorrana, amb el consegüent impacte sobre la hisenda gal·la. És hora que ens plantegem què fem nosaltres per correspondre la graciosa magnanimitat francesa: l'idioma és cada vegada més residual al carrer i a ningú sembla amoïnar-lo, les propostes culturals depenen en exclusiva de la temporada que programa (i paga) l'ambaixada, i d'any en any disminueix el nombre d'alumnes andorrans en universitats franceses. Convé revertir relació tan asimètrica, on uns donen i els altres es limiten a rebre.
