La notícia de l'inici de curs no va ser el descens, per segon any consecutiu, del nombre d'alumnes del sistema francès –de 3.315 a 3.145– sinó que l'espanyol ha recuperat la segona posició després de molts cursos tancant el rànquing. No ha sigut cap sorpresa per a l'ambaixada, que es veia venir aquest cop per la corba demogràfica, i ens falta perspectiva per comprovar si es tracta d'un episodi conjuntural o estructural. Però no deixa de ser un altre símptoma de la progressiva pèrdua de pes de la llengua i la cultura franceses entre nosaltres. I si a maternal, primària i secundària el sistema francès és encara l'opció que trien un de cada tres dels nostres estudiants, la proporció s'enfonsa en l'ensenyament superior: els alumnes en centres universitaris espanyols multipliquen per sis els que cursen estudis a França. Per sis. Una desproporció que ara mateix sembla difícilment reversible. Fa anys que l'ambaixada francesa lluita contra els elements, la geografia, la demografia i el mercat per compensar l'abassegadora presència cultural espanyola. Però no n'hi ha prou. I el pitjor de tot: està sola. Les administracions –Govern, comuns– raríssimament miren cap amunt, i per trobar una banda, autor o pel·lícula francesa als nostres escenaris, llibreries i pantalles cal buscar amb lupa. És urgent i és necessari no direm revertir aquest desequilibri, però sí mitigar-lo. I entenguem-ho bé: no és per França, sinó per nosaltres, perquè som nosaltres, els nostres fills i el nostre país qui es beneficiarà d'aquesta porta oberta. No ho podem deixar tot en mans de la bona voluntat i la generositat de l'ambaixada.
