Semblava un home d’una altra època, un humanista integral, com el va definir estupendament Albert Pintat, dotat de curiositat universal, coneixements enciclopèdics i memòria prodigiosa, tocat d’una humilitat inusual i pels dons de la discreció, la sobrietat i la sinceritat. Probablement per això mateix no li agradaria sentir-se dir aquestes paraules. El cas és que va cultivar aquestes virtuts fins al final d’una vida llarga i fructífera, i que l’home essencialment bo que tots els que el van conèixer recorden convivia amb el personatge de dimensió històrica que també va ser: Francesc Badia i Batalla va ser l’últim d’una llarguíssima estirp que es remunta com a mínim al 1372, any del nomenament del primer veguer episcopal conegut. Un càrrec de gran transcendència, que combinava funcions executives i judicials, i que li va permetre participar de forma directa i decisiva en la comissió tripartita que va elaborar la Constitució. Més enllà del paper institucional, com a investigador va ser un dels primers a reivindicar el lloc principalíssim que el barroc ocupa en la història de l’art andorrà, i va abordar temes fins aleshores pràcticament inèdits, com els camps de concentració republicans a la Guerra Civil espanyola i la poliorcètica catalana medieval, sense oblidar la seva monumental biografia del bisbe Guitart. Figures com la de Francesc Badia i Batalla honoren la seva família, el seu país i la seva època, i brillen com un far enmig de l’obaga. Descansi en pau, senyor Badia.
