Ho hem dit altres vegades: una de les causes de la crisi de l'habitatge que es va començar a manifestar el 2018, que va esclatar just després de la pandèmia i que la congelació del lloguer ha mantingut en estat latent, va ser la inexistència d'un parc públic de vivenda. No hi havia ni un sol pis del que ara en diem de lloguer assequible. Ni un. Que acabem aquesta legislatura amb mig miler de pisos serà indiscutiblement un èxit enorme i una garantia de cara al futur. Però la sotragada del 2023 –tots recordem la legítima mobilització social davant del risc cert de quedar-te al carrer per l'escalada de preus– ha de servir de vacuna per al futur. El parc públic ha de ser una política d'Estat de vocació estratègica i a llarg termini: l'objectiu ha d'anar més enllà dels 500 pisos compromesos per l'actual Govern i també més enllà d'aquesta legislatura. I el model que hem de tenir al cap és l'holandès, on el 30% del parc d'habitatge és de protecció oficial, i l'austríac, lleugerament menor (24%) però amb el cas excepcional de Viena, on s'enfila fins al 50%. Aquest model no s'ha forjat en una legislatura ni en dues ni en tres, sinó al llarg de l'últim segle. Cap dels governants que la van impulsar està aquí per veure'n els resultats, però segur que n'estarien legítimament orgullosos perquè és probablement el millor llegat que van deixar a les generacions futures. Per això és lloable l'esforç invers en matèria d'habitatge que preveu el pressupost del 2026. Encara ho seria més un compromís ferm per mantenir aquest compromís de cara a la pròxima legislatura. Així és com van començar a Holanda i a Àustria.
