Ja tenim data per a la signatura de l'acord d'associació. Serà el 19 d'octubre a Brussel·les, amb tres actors a la taula: la Unió Europea, San Marino i Andorra. Començarà aleshores el compte enrere per al que serà, sens dubte, una fita històrica, perquè ens ha de vincular més estretament amb els nostres socis, veïns i amics europeus. El nostre marc de referència polític, econòmic, social i cultural. L'únic, de fet. L'alternativa és la soledat en un món cada vegada més convuls. Només cal retrocedir al 2020 per comprovar si s'està millor a dins o a fora. Facin l'exercici d'imaginar el que hauria pogut passar si França i Espanya no ens haguessin incorporat als mecanismes d'aprovisionament de vacunes de la UE. Però per sobre de tot la UE és un mercat únic de 452 milions de persones, amb totes les oportunitats que això comporta. Insistir en el "nosaltres sols" perquè així ens ha anat prou bé és un exercici extrem de miopia política. No ens enganyem: no som la Gran Bretanya. La UE ens ha fet un forat amb unes condicions excepcionals i una oportunitat com aquesta no es repetirà en una generació. Com a mínim. L'acord ens deixa un ampli marge en política migratòria, conservem la sobirania fiscal, hem tancat generosos períodes transitoris per als sectors clau, hem modulat (a favor nostre) la lliure circulació de persones i convé pensar qui són els companys de viatge ideològics dels que propugnen el "no" a Europa. Davant d'això, què proposen, els partidaris del "no"? Els anys 50 no tornaran. L'alternativa no és Suïssa. L'alternativa és Albània.
