Tot el que el Govern ha invertit fins ara en aquesta legistatura en infraestructures dedicades a l'atenció de la salut mental cal aplaudir-ho de totes totes. El Ròdol, els pisos amb suport són "una joia feta realitat" com deia ahir la minitra. També la inversió feta en la psicologia convencionada és un avenç, tot i que ben segur encara seria molt millorable ampliant, per exemple, el nombre de les sessions cobertes per la CASS que s'ofereixen. Temps al temps. Si a això li sumem els recursos finançats per altres institucions com el bisbat d'Urgell en el nou Centre Sant Lluís que ha arribat com caigut del cel -i mai millor dit- en un moment òptim, per què volem més. Doncs sí, cal més perquè hem de saber llegir entre línies per anar més enllà i arribar a detectar el patiment silenciós no només, però, sobretot dels nostres joves. Un patiment que a voltes es manifesta amb aïllaments, comportaments de risc i conductes agressives que no sabem a què responen. Sortir a trobar els infants i joves que no truquen a les portes del Ròdol és una altra tasca molt necessària que potser caldria fer des de l'atenció primària. Sempre, és clar, que disposem del personal format i capacitat per fer-ho. Personal sanitari, sí, però també de l'àmbit social. On són els educadors de carrer tan demanats des de fa anys i panys des de les associacions i les taules de joventut? Tenir els recursos humans necessaris i adients no es fàcil en els temps que corren d'escassetats diverses. Ara bé, si volem una societat robusta i humana ens calen aquests perfils.
