És una excel·lent notícia el pas endavant del Govern per plantar cara a l'assetjament sexual a l'Administració. Ho farà amb l'aplicació Co-Resol, operativa a partir de l'1 de gener i que permetrà denunciar de forma anònima, tant per part de la presumpta víctima com dels testimonis, qualsevol comportament sospitós. A partir d'aquí s'engegarà un protocol que s'allargarà un mes i que inclourà una entrevista personal amb la (o el) denunciant, l'informe preliminar i les al·legacions de l'acusat (o acusada). L'aplicació anirà acompanyada d'una formació perquè els treballadors de l'Administració identifiquin els comportaments sospitosos. I aquí és on comencen els dubtes. Tota mesura dirigida a combatre l'assetjament ha de ser saludada com el que és: un avenç cap a la igualtat efectiva. I és evident que enregistrar, enviar i difondre missatges de contingut sexual, el contacte físic no tolerat o propiciar un ambient intimidatori cauen de forma inequívoca dintre del camp semàntic de l'assetjament. Els problemes comencen amb conceptes tan difusos i tan indeterminats com la difusió de rumors –què és, exactament, un rumor?– i sobretot les mirades "lascives" –com es mesura el grau de lascívia d'una mirada? Per no parlar de l'advertència de la cap d'Igualtat que el protocol s'aplicarà "sempre" amb "perspectiva de gènere". Vol dir això que s'invertirà la càrrega de la prova i que seran els acusats (o les acusades) els que hauran de provar la seva innocència? La igualtat és un principi innegociable. La presumpció d'innocència, també. I no han de ser incompatibles.
