La versió 2.0 de la llei òmnibus que el Govern entrarà la setmana que ve a tràmit parlamentari és un tractat d'equilibrisme. Especialment pel que fa a la inversió estrangera immobiliària. Fins ara, recordin, el mínim era des de l'abril de 600.000 euros. Encara no ha passat ni mig any i l'Executiu ha decidit tibar una mica més la corda incrementant aquesta quantitat fins als 800.000 euros... i doblant el gravamen, en endavant del 6% per al primer immoble i del 10% per al segon. L'Executiu ha constatat, s'intueix, que els ingressos per aquest concepte no han baixat de forma substancial i que hi havia marge per collar una mica més els sol·licitants. Mata així dos pardals d'un tret: d'una banda, es garanteix més ingressos per la via de la imposició; de l'altra, demostra que ha posat fil a l'agulla en el repte urgent d'ordenar el creixement. Endurir-lo, però no tant com proposava Concòrdia, que havia reclamat d'elevar el topall fins al milió d'euros. El Govern ha optat per la via del mig: ni 600.000 ni un milió. Vist que el topall anterior ha tingut una vida fugaç –no arribarà a complir ni un any– no és difícil intuir que la nova inversió mínima, 800.000 euros, serà modificada, i probablement a l'alça, així que el Govern comprovi que tampoc frena de forma significativa el flux de sol·licitants, i per tant els ingressos. És una jugada astuta amb dos riscos obvis: el primer, l'efecte crida, que es multipliquin les sol·licituds davant d'un previsible increment futur; el segon, la inseguretat jurídica que generen aquests canvis normatius tan seguits i aparentment capritxosos. No es pot tenir tot.
