El referèndum amb què els ciutadans islandesos han dit no a la represa de negociacions per convertir-se en membre de ple dret de la UE ens deixa dues lliçons claríssimes. La primera de totes, que n'hi ha que confonen naps i cols, i no precisament de forma ingènua. Concòrdia, per exemple. Els islandesos no votaven sobre l'acord d'associació sinó sobre una futura i hipotètica adhesió a la UE. Per la senzilla raó que ells ja formen part de l'Espai Econòmic Europeu i, per tant, ja es beneficien de l'accés al lliure mercat interior. El 'no' a l'adhesió no té cap conseqüència en aquest aspecte fonamental. No deixaran de ser membres de l'EEE, independentment que el 'no' nòrdic hagi caigut com una pedrada a Brussel·les. Ells ja tenen el que nosaltres volem, que és precisament accedir al mercat interior. I això només és possible en el nostre cas a través de l'acord d'associació, perquè no som membres de l'EFTA. Islàndia, sí. Concòrdia insisteix, d'altra banda, a negar la realitat. Macron ho va dir sense embuts: "Amb tota sinceritat, si ara dieu que no, la porta [d'Europa] no es tornarà a obrir". I el mateix van dir, amb altres paraules, els presidents de Montenegro i de Portugal. Pensar que la UE tornarà a dedicar quinze anys de temps i d'energia a renegociar un pacte amb nosaltres en aquests temps de sismes geopolítics frega la ingenuïtat. Pel que fa al referèndum, i com diu el mateix Escalé, "no hi ha cap problema a convocar-ne un en qualsevol moment del procés". Islàndia ho ha fet al principi de tot; nosaltres, quan l'hagi ratificat el Parlament Europeu". A Concòrdia li interessa el contrari, però és exactament així: no hi ha cap problema.
