Reconeixia ahir el cap de Govern que residir a Andorra és massa barat. Ho deia en relació amb la inversió estrangera i concretament arran de la pregunta del cap de l'oposició, Cerni Escalé, sobre la necessitat imperiosa d’augmentar els requisits d’inversió i dipòsit per a qui vulgui instal·lar-se al país. Fins al punt que Espot es va mostrar obert a fer-ho tant per als residents passius com per als autònoms. ¿És que s'ha arribat a un punt d'inflexió imposat per una dosi de realisme segons la qual ara per ara les mesures adoptades fins al moment no han frenat l'especulació immobiliària? ¿Es tracta ara de fer marxa enrere en l'impost sobre les inversions estrangeres immobiliàries que es va defensar fa un any i mig com un “primer pas” per frenar l’especulació no només per part dels partits de la majoria, sinó també per alguns de l'oposició? ¿I els canvis relacionats amb aquesta inversió de la darrera llei òmnibus també s'han de revertir perquè s'han demostrat insuficients per frenar-la amb el que això ha comportat d'apujada encara més elevada, per exemple, dels pocs pisos de lloguer que hi ha al mercat? Segons la dita popular, rectificar és de savis. Ara caldrà veure de quina manera es concreten aquests canvis i quin marge de maniobra té el Govern per portar-los a terme. Perquè encara que sembli que el tingui tot, donat que té prou majoria per fer i desfer les lleis, a la pràctica, com va reiterar Espot, és un joc d'equilibris. I això no és fàcil de fer, i més si es vol acontentar tothom i si es volen tenir unes polítiques públiques que es poden fer gràcies als ingressos de la inversió estrangera. Espot va anunciar un altre grup de treball sobre el model de creixement amb la participació de partits i experts. I és que cal pensar bé el que es fa però sense dilatar-ho massa més.
