La possibilitat que el Govern inclogui l’Alzheimer en el nou reglament de la Conava és un primer pas indispensable cap a la justícia social, sempre és clar que aquestes bones intencions es tradueixin sobre el paper. L'esborrany d'aquest nou marc de valoració porta molt de temps en dansa. I ara sí que es veu que va la vençuda i entre octubre i novembre el tindrem a les mans. Per a les famílies que conviuen amb una malaltia neurodegenerativa com l'Alzheimer, cada mes d'espera es tradueix en un desgast emocional i econòmic que en molts casos es fa insostenible. El model andorrà actual manté una disfunció que penalitza els més vulnerables en obligar els familiars a duplicar tràmits per avaluar la dependència i la discapacitat de forma separada. L'Alzheimer no és un simple procés associat a l'edat, és una patologia de caràcter progressiu que aniquila l'autonomia de qui la pateix des del primer diagnòstic. Reconèixer-la com a discapacitat de forma directa, tal com ja fan països veïns, és una qüestió de drets fonamentals i no una concessió institucional. El gir cap a un sistema que valori les capacitats reals de la persona és un encert, però les intencions polítiques requereixen agilitat, recursos i valentia. Les demandes de l’associació que aplega els familiars dels afectats d'Alzheimer mostren la necessitat d'actuar amb determinació per adaptar el sistema a la seva realitat. Rebre el suport real que necessiten des de les administracions públiques és un deure social que comporta accions immediates.
