Un 19% menys. Aquesta és la molt significativa caiguda en l'entrada de vehicles que es va registrar el primer semestre per la frontera del Baladrà. Òbviament, la causa cal buscar-la en el seguit d'infortunis que s'han abatut aquest curs sobre la localitat encampadana, des dels talls per les intenses nevades a principis de l'hivern a la fatídica esllavissada del 31 de gener que va obligar a tallar l'RN-20 fins a l'1 de març. I encara sort que els tècnics francesos van treballar contra el rellotge i van aconseguir el petit miracle d'escurçar deu setmanes el període inicialment previst. Però aquest 19% menys de vehicles posa xifres a l'impacte real que va tenir l'episodi per al Pas i, de rebot, per a tot el país. Perquè tornem-ho a recordar: el Pas representa el 20% del PIB nacional. Quan el Pas esternuda, Andorra es constipa. Extrapolar aquesta caiguda al comerç i a l'hostaleria segurament és exagerat, però posem-nos en un escenari optimista i convinguem que només que s'hagi traduït en un 10% menys de vendes i de clients: el panorama és inquietant, perquè el Pas viu quasi exclusivament del turista francès. La (relativa) bona notícia és que els talls no es repetiran fins al 2027; la (relativa) mala notícia és exactament la mateixa: que els talls es repetiran l'any que ve per acabar d'assegurar el tram entre Mérens i Acs. De tot plegat en podem extreure dues lliçons: la més òbvia, l'extrema vulnerabilitat del Pas de la Casa; la segona, l'extrema dependència de la bona voluntat francesa. Una bona voluntat que –mai no ens cansarem de repetir– cal cultivar per vocació i per convicció. I si no és per això, com a mínim que sigui per interès.
