L'avortament és una qüestió tan íntima, tan dramàtica i tan delicada que no mereix ser reduïda a lemes ni pancartes. Ni tan sols amb motiu del Dia Mundial de la Despenalització, que es commemorava ahir. Acció Feminista va reunir mig centenar de persones en una manifestació que començava amb mal peu des del mateix lema: El dret a l'avortament com a pilar antifeixista. Què tindrà a veure una cosa amb l'altra? Però això és accessori. El tall és el maximalisme temerari i irresponsable –"O tot o res"– d'un col·lectiu que demana l'impossible, i ho sap: plantejar la legalització com a única opció només serveix per traçar una línia que separa els bons dels dolents i situar-se immediatament al costat còmode del debat. Invocar l'avortament com un dret absolut al qual s'ha de sotmetre qualsevol altra consideració, inclosa la continuïtat institucional, n'omet deliberadament les conseqüències. Assenyaladament, que tirar pel dret ens alienaria el Copríncep episcopal –ens ho han advertit del dret i del revés– i obriria un escenari inèdit i imprevisible perquè el Coprincipat és indivisible: sense un dels dos caps d'Estat, simplement decau. Podríem avortar a casa, però potser no tindríem país on fer-ho. N'hi ha a qui això els semblarà un risc assumible, potser perquè no n'haurien de pagar les conseqüències. Però un Govern no pot conduir-se com una colla d'activistes. La més elemental prudència i el més elemental sentit de la responsabilitat recomanen un gradualisme que passa, primer, per la despenalització de la dona. Més endavant, veurem. Enroscar-se en la legalització té el risc cert que acabem sense l'una ni l'altra.
