Els resultats de l'Enquesta política que ahir va fer públic l'ARI certifica la percepció de qualsevol observador mínimament perspicaç: d'una banda, l'acord d'associació, que divideix els ciutadans en dues meitats gairebé clavades. De l'altra, el gir polític que es va començar a gestar en les últimes nacionals i que es va materialitzar amb la irrupció de Concòrdia com a principal força de l'oposició i candidat clar a trencar d'aquí a tres anys l'hegemonia demòcrata. També aquí l'ARI constata un empat tècnic que uns i altres hauran de gestionar amb sentit d'Estat. Especialment Espot, que és qui s'hi juga més. És lògic que DA acusi cert desgast després de tretze anys al capdavant de l'Executiu. Però això no li ha de fer desviar la coalició del full de ruta d'aquesta legislatura. Amb dos eixos clars: el primer, l'encaix amb Europa, que es dirimirà al referèndum de l'any que ve. Europa és el camí, i així ho entén una part molt majoritària de la població, tot i les discrepàncies en el text concret de l'acord. El segon, i íntimament lligat a l'anterior, perquè condicionarà agradi o no el resultat del referèndum, és l'habitatge. Espot s'ha de centrar en el que queda de legislatura a resoldre els dos grans reptes que el país té pendents, i el seu llegat com a estadista caldrà valorar-lo per la manera com anteposi l'interès general, que passa inexorablement per l'acord d'associació i per una política d'habitatge amb sensibilitat social, a les inèrcies partidistes que li reclamaran cessions per garantir el futur de DA. És el moment de demostrar que porta un home d'Estat a dintre sense preocupar-se pel preu que haurà de pagar el 2027.