Han passat 48 hores des de l'"extracció" de Maduro i comença a dibuixar-se una transició que, a curt termini, sembla que serà gestionada per la vicepresidenta del país, la controvertida Delcy Rodríguez. S'entén perfectament la confusió, la decepció i el neguit de bona part de la diàspora, que veu com els sequaços del dictador caribeny continuen tallant el bacallà, encara que sigui sota la tutela dels EUA. I s'entén també que Trump no vulgui repetir errors com els de l'Iraq, on es van esborrar d'un cop de ploma institucions essencials com l'exèrcit i la policia, però també els quadres baasistes que feien funcionar l'administració, i el buit de poder va generar un caos fatal. El que no s'entén són els titubeigs sempiterns de certa esquerra que retreu la ruptura de l'ordre internacional que ha comportat, diuen, la intervenció ianqui: és dramàticament irònic que es parli de respectar el dret i l'ordre internacional en el cas de Maduro, que els va violar sense contemplacions quan va usurpar cínicament la victòria d'Edmundo González a les eleccions presidencials del 2024. Va ser aleshores quan es va trencar l'ordre que ara, i gràcies a la intervenció dels EUA, els veneçolans tenen l'oportunitat de restaurar. Perquè el que sembla evident és que un sistema que permet fer cas omís del resultat d'unes eleccions democràtiques, que no aixeca ni un dit quan el dictador de torn empresona, tortura i/o expulsa els opositors, un sistema que permet això no mereix dir-se ordre sinó més aviat desordre internacional.
