L'exemple del que passa als veïns de la carretera d'Engolasters és una mostra de la deriva perillosa d'una construcció salvatge que surt de la lògica més elemental i crea situacions deshumanitzadores. El seu crit d'alerta és el retrat d’una parròquia que ha permès edificar grans xalets i trinxar terrenys a les parts altes de les muntanyes sense assegurar, prèviament, unes infraestructures capaces d'absorbir aquest impacte. Atorgar llicències sense ampliar ni reparar una xarxa de clavegueram obsoleta i trencada és una irresponsabilitat que deixa les mancances estructurals del Comú al descobert i posa en risc directament les propietats i la seguretat dels ciutadans de la part baixa. Per això deshumanitza. Permetre que els constructors talin arbres i orientin lliurement les seves canonades d'aigües pluvials cap a l'exterior per treure's el problema de sobre, converteix el camí del rec de l’Obac en una autèntica trampa de fang i aigua. Les riuades actuals a la carretera d'Engolasters no són un desastre natural, sinó el resultat directe de mirar cap a una altra banda. Ens hauria de fer vergonya que hagin de ser els mateixos bombers els qui pugin d'urgència a retirar l'herba i la brutícia que obstrueixen les reixes del clavegueram perquè ningú en fa el manteniment. I no, això no és només cosa d'Escaldes, ni cosa d'ara. Ve de fa temps. I són molts els diners que entren als comuns pels permisos d'obra. Una part d'aquests ingressos s'haurien de destinar a tenir a punt les infraestructures bàsiques abans de cobrir el territori de ciment. És de justícia.
