El cap de Govern advertia al desembre que la població no podia créixer "gaire més enllà" dels 100.000 habitants. Sense entrar al detall de què significa en aquest cas gaire –5.000? 10.000? 15.000?– el departament d'Estadística augura amb xifres a la mà que aquest llindar el superarem amb tota probabilitat a mitjans del següent decenni, i que cap al 2040 ens podem enfilar a la vertiginosa xifra de 112.000 habitants. Si avui ja tenim una xarxa de carreteres col·lapsada, un mercat immobiliari absolutament trencat on a una renda mitjana li resulta impossible trobar un pis de lloguer, no diguem comprar, i uns serveis públics tensionats –pensin en la sanitat–, no és difícil imaginar el que passarà quan a les 89.000 ànimes que avui transitem per aquest país n'hi afegim uns quants milers més. Aquest és l'escenari que augura el creixement dels últims anys. Sabem el que passarà i sabem el que comportarà, així que l'Administració té la responsabilitat d'arbitrar les condicions i les mesures perquè no hàgim de comprovar si el nostre país és capaç de suportar aquesta càrrega demogràfica sense cap mena de dubte desproporcionada per a una vall pirinenca. No es tracta de nostàlgia ruralitzant: ni podem ni volem tornar als 5.000 habitants que érem fa un segle. Però com admet el mateix Espot, una Andorra per sobre dels 100.000 habitants comença a assemblar-se a un malson malthusià. Sembla difícil frenar el creixement de la població en un moment en què les empreses demanen més i més mà d'obra. Però els nostres 468 quilòmetres quadrats no són un pou sense fons.
