Les ajudes del 15 de juliol han permès recuperar el diferencial fiscal històric amb Espanya i frenar una sagnia econòmica propera al milió d'euros, rebaixant els preus dels carburants un 5% respecte al juny. L'avantatge d'aquest seguidisme d'Espanya és la protecció immediata de la competitivitat de les estacions de servei. A canvi, però, ens lliga de mans a l'agenda de Madrid: replicar cegament el BOE desgasta les finances públiques andorranes amb subvencions reactives i ens converteix en un actor passiu sense un model energètic propi. Ara bé, l'alternativa de desmarcar-se de les directrius espanyoles també obre un dilema complex. D'una banda, no aplicar ajudes estalviaria recursos a l'Estat i evitaria intervenir artificialment el mercat, una línia que Europa ja recomana en demanar que no es toquin els impostos. De l'altra, cal tenir present que la inacció té un preu letal: destruiria l'atractiu comercial i enfonsaria unes importacions que ja es troben un 3,3% per sota de l'any passat, amb el gasoil de calefacció un 32% més car. Davant d'un petroli sotmès a la volatilitat internacional amb conflictes com el de l'estret d'Ormuz, l'Executiu es troba en una cruïlla de camins i no sempre és fàcil escollir la millor ruta. Imitar Espanya garanteix la supervivència comercial a curt termini, mentre que la independència fiscal protegeix les arques públiques a risc de castigar el sector. Cal trobar l'equilibri i el moment adient per poder fer la intervenció quirúrgica més adequada tenint en compte que vivim en un món amb moltes incerteses i sotracs.
