"Discreció, saviesa i diàleg", aconsellava el setembre del 2023 el secretari d'Estat del Vaticà, Petro Parolin. Es referia al nus gordià de l'avortament, i anava encara una mica més enllà: "Esperem trobar una solució que sigui satisfactòria per a tots". El juny de l'any passat el bisbe Serrano atiava en l'estrena del pontificat l'optimisme i apel·lava a la "fidelitat creativa". Ha passat poc més d'un any, però que llunyanes semblen aquestes paraules, i com el mutisme vaticà, i també el del bisbat, ha anat esquerdant les defenses dels més optimistes. El ministre de Relacions institucionals, per exemple, que al debat de dimecres es va confessar sorprenentment escèptic sobre aquest delicat dossier: "L'Església és el que és, i sembla que se'ns ha apagat el far". I si això ho diu Baró, malament. S'entén que la consellera Martisella, el mateix dimecres, i el cap de Govern ahir, matisessin l'insòlit desànim del ministre i insistissin que l'objectiu continua sent despenalitzar l'avortament abans que acabi la legislatura. El problema és que queden vuit mesos escassos, i el ritme del Vaticà no es compta per legislatures, sinó per mil·lennis. Tot i el voluntarisme d'Espot i de Martisella, convé començar a rumiar un pla B: potser vam malinterpretar les paraules de Parolin –i les de Serrano–, potser el nou Papa no té cap pressa a resoldre aquest dossier, potser cal canviar d'estratègia. Són escenaris que comencen a semblar plausibles. El coprincipat és innegociable, sí; però tampoc no podem renunciar al compromís de mínims que era (i és) la despenalització.
