Sembla que tenir paritat al Govern i al Consell General és un avenç per a les dones i un orgull de país. I ho és. Però no tot s'acaba aquí ni tampoc en el permís de naixement igualitari, que trigarà encara un temps llarg a fer-se efectiu si els consellers generals no posen remei. Doncs no, tot no s'acaba aquí. I mentre s'adopti un discurs pla, en igualtat no s'avança. I aquesta és la sensació que es dona en aquests moments. De l'avortament s'ha optat ara per no valorar ni dir res que pogués enfadar no sé qui. Dels plans d'igualtat de les empreses igualment, no aplicant sancions ni recordant terminis, no fos cas que aixequéssim polseguera. De la bretxa salarial, millor tampoc no abordar-la, no sigui que es deixi de perpetuar una desigualtat que ja va bé per als interessos d'alguns. Dels protocols contra l'assetjament, ni se sap. Però deixem-nos d'aquestes qüestions més de principis i anem a les més peremptòries. Per què l'equip femení de la selecció absoluta de futbol no pot jugar al nou estadi de la FAF a Encamp? Ho volen. Ho han demanat. I això és fàcil de fer-ho efectiu, no cal teoritzar. Per què es dispensa un tracte diferent respecte a la selecció masculina? Que hi ha alguna clàusula que no ho permeti? Que no s'ho mereixen? Ah, que no és qüestió de mèrits, certament. Llavors? La gespa del Nacional sembla que no està massa fina. Ai, el Nacional, això donaria per a un altre editorial i desviaríem l'atenció sobre el més crucial i concret. Només cal un petit gest perquè així és com s'avança en igualtat. És allò del de mica en mica s'omple la pica. Ni més ni menys.
