Les associacions de residents van creuar ahir una línia vermella i van demanar obertament i per primera vegada al Govern la regularització dels immigrants en situació il·legal i la de les seves famílies. Un brindis al sol, més que una demanda que tingui alguna possibilitat de prosperar, però que apunta a una realitat potencialment problemàtica a la vegada que a una altra d'efectivament dramàtica. Abans de continuar, convé recordar que durant la pandèmia el Govern ja va procedir a una regularització molt sui generis, quan es va permetre el salt dels temporers que no reunien els requisits a la quota general. Però no eren il·legals i es tractava, a més, d'una situació excepcional. Que existeix un incert nombre d'immigrants il·legals és una realitat i el Govern no pot amagar el cap sota l'ala: cal saber com s'ha arribat fins aquí, quants són i en quina situació es troben. Això és elemental. Cal tenir també clar com s'ha de procedir amb aquest col·lectiu que ja està precàriament establert al país i que té un paper en el teixit econòmic, i com evitar que una situació així es vagi repetint de forma periòdica. Perquè la immigració il·legal porta associada dos drames: el dels menors fantasma, escolaritzats, sí, però als llimbs legals, i el del treball en negre, amb tot el que això comporta a nivell fiscal i també sanitari, a què es veuen abocats els adults. Les excursions a la Seu per acollir-se a la sanitat espanyola no són una llegenda urbana, sinó una altra trista realitat, i el Govern tampoc no se'n pot desentendre com si no fos el nostre problema. Ho és. Aquesta és la realitat i cal afrontar-la de cara. Amb la llei a la mà. I amb humanitat.
