El Govern encara l'últimíssim tram de la legislatura amb el vent macroeconòmic a favor. L'atur continua rotundament a la baixa, amb un descens del 16% respecte a l'any passat per aquestes dates, i el salari mitjà segueix escalant: al maig fregava ja els 2.800 euros, gairebé un 8% més que dotze mesos enrere. Però seria molt ingenu, fins i tot contraproduent deixar-se enlluernar per la brillantor d'aquestes xifres. I l'IPC és aquí per recordar-nos-ho: la variació interanual repetia al juliol el 4,2% del mes anterior. No ha empitjorat, és cert, però continua en nivells elevats i la butxaca del ciutadà ho nota. La bonança macro ha de servir per fonamentar polítiques que permetin la redistribució d'aquesta riquesa entre totes les capes de la població. Perquè és igualment cert que les rendes baixes i sobretot les mitjanes, que constitueixen el termòmetre emocional d'un país, no acaben de percebre la bonança que prediquen les estadístiques: cada dia costa més omplir el carro de la compra. I una part important de la població viu amb la legítima inquietud del que passarà al gener amb la descongelació dels lloguers. S'han fet els deures macroeconòmics, i per això cal aprofitar aquesta dinàmica positiva i articular polítiques encara més expansives –en matèria de salaris i habitatge, per exemple–. Que els ciutadans que cobren el salari modal –el tram més freqüent, entre els 1.900 i els 2.000 euros, a una llarga distància del salari mitjà– no quedin al marge d'aquests anys de prosperitat. Que tinguin motius per sentir-se part del sistema. Perquè la cistella del súper no s'omple amb estadístiques.
