Al desembre i si no hi ha pròrrogues que en dilatin el tràmit de les esmenes. Aquest és el calendari més optimista per a l'aprovació de la modificació de la llei de la nacionalitat que el cap de Govern vol entrar a tràmit parlamentari abans que s'acabi a l'agost l'actual període de sessions. És un termini raonable i l'Executiu no hauria de deixar passar la inèrcia positiva que s'ha generat en una qüestió que pot semblar menor, però que afecta potencialment centenars de ciutadans, i que tot i que es va plantejar en l'última campanya electoral havia quedat aparcada al fons del calaix. El Govern l'ha recuperat, i és una notícia òptima que es vagin concretant els termes de la futura llei: es mantindran els vint anys de residència –recordin que PS i Concòrdia van un pas més enllà i proposaven reduir a quinze anys la residència– i el que es flexibilitzaran el requisit de la permanència: podrà ser discontínua, sempre que els tres o els cinc últims sí que hagin sigut ininterromputs. És una prevenció lògica i el reconeixement implícit que la regulació actual és extremadament restrictiva. L'oposició aprofitarà per estirar més el braç que la màniga i exigir els 15 anys i de passada el vot a les comunals per als residents. Són opcions òbviament legítimes però maximalistes i amb escasses opcions de tirar endavant. En política les presses són males conselleres, i el gradualisme, en canvi, un exercici de sensat realisme. El tabú dels vint anys ininterromputs la legislatura passada semblava un mur infranquejable. Aprofitem la conjuntura per abatre'l.
