L'obscurantisme del Bisbat amb el seu arxiu és cosa sabuda: durant el pontificat de Martí Alanis es va decidir com a norma general vetar l'accés als fons que tenen menys de cent anys. Una norma que el mateix Bisbat s'ha saltat quan ho ha cregut oportú o quan els investigadors que ho sol·licitaven eren del seu grat: Gerhard Lang, Nemesi Marqués, Antoni Morell i Francesc Badia, sense anar més lluny. El resultat és que l'historiador Pau Chica –entre d'altres– no va poder consultar uns fons preciosos mentre treballava en el monumental Andorra i la Guerra Civil espanyola (Aloma Editors). Tot això ja ho sabíem. La novetat és que el Govern ha firmat amb Espanya (i firmarà pròximament amb França) un conveni per obtenir còpia digital dels fons andorrans dipositats en equipaments d'aquests dos països. La ministra Bonell ho té coll avall també amb la Generalitat. Però se li resisteix el Bisbat, amb qui tot són precaucions i bones paraules. Els resultats, en canvi, són nuls, perquè estem exactament on estàvem a començaments de la legislatura. Amb el dolorós contrast de l'esperit de cooperació que exhibeixen tant França com Espanya i l'agreujant que el gruix dels documents fins ara vedats els va generar el veguer episcopal, una institució pròpiament andorrana. Per aquesta mateixa raó, els fons que van volar just abans que la Constitució jubilés la figura del veguer, que avui es conserven al Diocesà i que el Bisbat no ens deixa consultar lliurement, formen a dreta llei part del nostre patrimoni documental. I per això són especialment feridors tant obscurantisme, tanta intransigència i tan poca sensibilitat.
