L’inici del curs escolar ens posa davant del mirall d'un país que està arribant al límit, atrapat en una contradicció estructural profunda. Mentre el debat polític i social se centra a frenar el creixement demogràfic per evitar superar el sostre crític dels 90.000 habitants, la realitat de les nostres aules ens ensenya la cara més paradoxal d'aquesta crisi: les escoles perden alumnat. Aquesta davallada mostra que la pressió urbanística i poblacional que s'intenta mitigar no respon a un creixement familiar sa ni a un arrelament social, sinó a un model de pressió especulativa que, lluny de rejovenir el país, expulsa algunes famílies, i d'altres no estan en condicions d'assumir el que suposa la criança dels fills. No volem un excés de població, però s'està debilitant la seva base generacional. A això s'hi afegeix un canvi de rumb que toca de ple la línia de flotació del model pedagògic: el replegament de les tauletes digitals a un lloc secundari. El que durant anys va ser un dels principals signes d'identitat del sistema andorrà, avui es rebaixa de categoria en un intent de corregir els efectes de la hiperconnexió. Aquesta rectificació, necessària per recuperar la concentració i la comprensió lectora, posa en evidència la fragilitat de les modes tecnològiques. Reconèixer que la digitalització total no era la panacea és un exercici de maduresa, però també obliga a admetre que el camí triat inicialment va confondre la modernització amb la dependència de les pantalles. El repte d'aquest curs és també doncs retrobar l'equilibri pedagògic i social necessari per al país.
