Fa temps que s’adverteix de l’augment de la despesa sanitària, sobretot des de la pandèmia. I la previsió per a la propera dècada dibuixa un increment de fins a un 2,5% anual a causa de l’envelliment de la població. Així doncs, el 2039 la despesa sanitària podria arribar als 180 milions d’euros. I les xifres parlen per si soles: si fins als 40 anys la despesa mitjana per persona és d’un miler d’euros, entre els 71 i els 80 anys és de 4.000 i a partir dels 80 puja als 5.000. Però hi podria haver altres factors que fessin augmentar encara més aquesta previsió. El president del consell d’administració de la CASS, Marc Galabert, va indicar ahir que els canvis en l’evolució de la inflació o la inclusió de noves prestacions a la cartera de serveis podrien decantar la balança cap a un augment encara més gran de la despesa sanitària. En diverses ocasions ens hem fet ressò de la necessitat de tirar endavant una reforma global del sistema de salut que conjugui la qualitat amb la sostenibilitat. Però ara més que mai es fa evident que es tracta d’una qüestió inajornable. Algunes passes ja s’estan fent almenys si atenem per exemple al Pacte nacional per a la qualitat, l’eficiència i la sostenibilitat del sistema sanitari. Més enllà de les paraules, la reforma o la refundació del sistema ha de ser una realitat almenys a mitjà termini per avançar-nos i mitigar l’impacte de l’envelliment de la població. La gràcia és poder-ho fer amb discerniment, lucidesa i consens per no trobar-nos en el futur en un carreró sense sortida.
