Torna a embolicar-se el cas BPA. Ara ja no a compte de l'amnistia que proposava quinze dies enrere l'advocat dels antics màxims accionistes de l'entitat intervinguda el març del 2015. Més enllà de la insistència a voler implicar el govern DA en una maquiavèl·lica i bruta operació orquestrada pel CNI i amb la suposada aquiescència de Rajoy per desemmascarar la cara més lletja de l'independentisme català, el que sorprèn és la credibilitat que alguns insisteixen a donar al nou paquet de suposats correus d'inconfusible tuf Villarejo que hi involucren l'aleshores cap de Govern, Toni Martí, i l'absoluta falta de perspectiva: els fets certs són que efectivament el clan Pujol tenia dipositat en un compte de l'entitat els dinerons de la cèlebre deixa de l'avi Florentí, i que la intervenció va estar motivada per les gravíssimes acusacions de blanqueig que va evacuar la FinCen en la no menys cèlebre nota, a compte ni més ni menys que del càrtel de Sinaloa i les màfies xinesa i russa. És clar que davant d'això la deixa és la xocolata del lloro, i que la defensa de BPA s'ha centrat hàbilment a socialitzar el dubte: per què, d'entre tots els bancs on càrtels i màfies mantenien suposadament comptes, tan sols BPA va ser intervinguda? És una bona pregunta, que requeriria primer aportar proves que demostressin o com a mínim fonamentessin la insídia. Una altra pregunta que els que ara se l'agafen amb paper de fumar haurien de respondre és què se suposa que hauria d'haver fet el Govern davant de les proves que aportava la FinCen: mirar cap a un altre costat i posar en perill la plaça financera i de retruc, l'economia del país?
