Han hagut de passar dos caps de Govern, tres ministres de Cultura i set anys, set, perquè la candidatura transnacional dels testimonis materials de la construcció de l'Estat dels Pirineus encari la recta final: serà la setmana que ve a la seu de la Unesco a París, amb el registre formal de la candidatura. Cal pensar que la visita dels membres del jurat, programada per a l'estiu, serà una pura formalitat i que a la reunió del comitè del patrimoni mundial que tindrà lloc el juliol del 2027 –perquè a la d'aquest any ja no hi arribem a temps– deu dels nostres monuments ingressaran en aquesta selecta llista, on ja els esperen la Vall del Madriu (paisatge), les falles, l'ossa, la transhumància i la pedra seca (patrimoni immaterial). Cal recordar que quan es va presentar oficialment la candidatura, el març del 2019, el calendari era molt més optimista: l'objectiu era arribar a temps per al cicle del 2021. Òbviament, era inviable, i els culpables del retard no han sigut altres que els entorns de protecció: quan es va llançar la candidatura, tan sols tres dels nostres deu monuments de la llista tenien el perímetre reglamentari. Avui són set, el de Sant Martí de la Cortinada hauria de ser imminent, i faltaran Sant Romà de les Bons i Sant Climent de Pal. La lectura positiva és que la Unesco ha servit de catalitzador per accelarar en la protecció d'aquests monuments; la negativa, que només hem sigut capaços de complir amb el que diu la llei de Patrimoni quan no hem tingut altre remei. Quan passi la fal·lera de la Unesco, què passarà amb els entorns? Perquè en faltaran encara mig centenar. Tornarem al ritme paquidèrmic de sempre?
