Ètica i estètica. Això és el que predicava sempre Antoni Morell. Es referia als nostres prohoms, als que exerceixen una responsabilitat pública, però caldria fer-la extensiva a tots els àmbits de l'activitat humana, pública o privada. L'actuació de l'exconseller Ferran Costa, que va acumular al seu salari de president del llavors grup parlamentari liberal un complement per dedicació completa i dietes –prop de 7.000 euros mensuals– era sens dubte legal, però estava als antípodes de l'ètica i de l'estètica que reclamava Morell. El despropòsit de tot plegat és que ha sigut Carine Montaner qui ha acabat pagant els plats trencats d'un cas que avui no ho seria, perquè segons el reglament les retribucions dels Molt Il·lustres són públiques. Totes. Avui això consta blanc sobre negre. Al reglament vigent el 2020 no quedava clar. Sigui com sigui, avui no hi hauria cas, però Montaner afronta una possible pena de dos anys de presó provisional i quatre d'inhabilitació. El fiscal general, de la imparcialitat del qual la consellera va tenir la poca mà esquerra de dubtar, no es va moure ni un mil·límetre de la posició inicial –tampoc va semblar que s'hi esforcés gaire– tot i l'ajuda del tribunal, que dimarts no es va cansar de recordar l'obligatòria publicitat de les retribucions dels consellers. Però la maquinària ja s'havia posat en marxa i el fiscal entén que Montaner va incórrer en un possible delicte de revelació d'informació reservada obtinguda, a més, de forma il·lícita. És possible que el cas acabi en condemna. S'haurà salvat la legalitat, sí, però al preu de violentar l'estètica i alguns pensaran que també l'ètica.
