Som un país segur, sí. Ho som tant o més avui que fa deu anys, amb una població sensiblement superior –de 70.000 a 90.000 habitants– i amb un nombre de turistes que també ha crescut de forma substancial, dels prop de 8 als gairebé 10 milions de visitants. Aquest és el missatge que van fer passar ahir la ministra d'Interior i el director de la Policia. Lasne va anar una mica més enlla i es va posar líric: "Vivim en un paradís de seguretat, i les dades ho avalen". És cert. Tots els indicadors fins al setembre milloren els del 2024, i milloren també els del 2015: menys baralles a la via pública, menys carteristes, menys lesions doloses, menys agressions sexuals, un índex de resolució de delictes que supera el 70% i que, en el cas dels més greus, frega el 100%. D'acord, sí. Però precisament per això és tan important que fets puntuals com la crisi de les bandes es gestionin de forma eficaç de portes endins –no consta cap altra denúncia per agressió i el cas ja s'ha judicialitzat– i amb transparència de portes enfora. L'insòlit del cas i la gravetat dels fets van alimentar la lògica alarma ciutadana, que de sobte veia bandes a cada parc. La falta d'informació va abonar la inquietud i la notícia va traspassar fronteres: un torpede en la línia de flotació d'un dels nostres principals actius, que és la seguretat ciutadana. No era alarmisme, tot i que Andorra Endavant ho hagi utilitzat com a munició política. Era la reacció lògica davant d'un episodi sense precedents i que es va gestionar amb secretisme i gasiveria. Només hi ha una manera de combatre la rumorologia i la infundada sensació d'inseguretat, i és la informació.
