La nova llei del català va entrar en vigor ara fa un any i mig. L'objectiu final era i és incontestable: convertir la llengua oficial en la llengua d'ús habitual... com a mínim de cara al públic, tant en l'àmbit de l'empresa privada com a les institucions. Era la lògica reacció a una percepció generalitzada, que caldria d'altra banda contrastar amb dades objectives, del progressiu replegament del català. A banda d'exigir uns coneixements elementals –molt elementals– per renovar el permís de treball i de posar totes les facilitats per convertir-lo en un requisit perfectament assumible, la nova llei venia acompanyada d'un apartat sancionador i la ministra ja va advertir només entrar en vigor que, si calia, les sancions s'aplicarien. El curs passat es van incoar un centenar d'expedients i tan sols dos s'han resolt en sengles multes. De moment, perquè una trentena continuen en tràmit. Poden semblar poques, però convé posar-ho en perspectiva: d'entrada, la voluntat del legislador era fomentar l'ús de la llengua oficial, no sancionar. I en una quinzena de casos els locals denunciats han corregit la infracció detectada. Però és que a més, convé no oblidar d'on venim: en el quart de segle de vigència de la primera llei del català no es va aplicar cap multa. Ni una. Per tant, les dues del 2025 constitueixen un evident canvi de paradigma i un avís que les lleis s'han de complir. També aquesta. Dit això, tornem-ho a dir: ens falta l'enquesta –millor encara, la sèrie– que validi (o no) la percepció que en l'àmbit públic el català està en retrocés. No n'hi ha prou amb sensacions, per molt generalitzades que siguin.
