Lamentablement, Espot ja va verbalitzar ahir els pitjors auguris: el tall de l'RN-20 es pot allargar setmanes, fins i tot mesos, perquè òbviament la prioritat ha de ser la seguretat dels conductors que circulin pel tram sinistrat. Així que venen temps difícils per als veïns i per als comerciants del Pas. La resposta del Govern ha sigut ràpida i dimecres que ve s'arbitraran ajudes per pal·liar les pèrdues, que el sector ja ha xifrat en una caiguda del 70% de les vendes. No es tracta d'un problema local: d'una banda, perquè tot el país s'ha quedat aïllat pel costat nord de l'altre, perquè l'aportació del Pas a l'economia nacional oscil·la entre el 20 i el 30% del PIB. Així que més enllà de la solidaritat que mereixen els més directament afectats, la situació ens concerneix a tots. Però el tall de l'RN-20 ha posat de nou sobre la taula l'extrema vulnerabilitat dels accessos al nostre país. Imaginem la catàstrofe si el tall de l'RN-20 hagués coincidit amb l'esllavissada de Borda Sabaté, l'agost del 2019. Això, pel que fa a accidents naturals. Però també hi hem de comptar els talls d'origen antròpic: la mateixa RN-20, el desembre del 2017 durant les protestes dels Armilles Grogues; l’N-260, l'octubre del 2018, a causa de la vaga independentista de l’octubre del 2017, per no parlar de les recurrents protestes dels agricultors d'una banda i l'altra. Per això cal no negligir el debat sobre el desenclavament: la geografia és determinant, tenim dos accessos al país i ara mateix un d'ells està tancat. Què passaria si es tallessin accidentalment els dos a la vegada? Cal plantejar-se el pitjor dels escenaris imaginables, precisament per intentar que mai no es produeixin.
