Els resultats provisionals del darrer concurs de mobilitat convocat pel ministeri d’Educació deixa una fotografia preocupant que mereix una anàlisi profunda. Més enllà de les fredes estadístiques segons les quals els aspirants a professors especialistes guanyen clarament la partida als candidats a mestres especialistes amb un 47% d'aptes davant un magre 23%, el que emergeix és una esquerda en la capacitació o en l'adequació de les proves que no podem ignorar. És especialment cridaner el buit que queda en l'especialitat de francès. Que de 17 candidats només quatre hagin superat el tall és un símptoma alarmant en un sistema educatiu que té el bilingüisme (o trilingüisme) com a pal de paller. Si els qui han d'ensenyar la llengua no superen les proves d'accés, no és arriscat pensar que el relleu generacional a les aules perilla. Aquesta situació ens aboca a una realitat incòmoda: quasi la meitat de les places convocades (13 de 28) quedaran desertes. Això no només perpetua la interinitat que es vol teòricament combatre, sinó que planteja preguntes incòmodes. Són els perfils actuals massa febles o el nivell d’exigència és massa elevat o encara és que potser el que es demana està desconnectat de la realitat del mercat laboral docent? A més, també planteja una pregunta crucial: fins a quin punt és una bona idea obrir d'entrada el concurs a funcionaris que sí que van estudiar magisteri o pedagogia però que potser mai s'hi han dedicat o porten anys i panys sense fer-ho? El que està clar sí o sí és que falten tant professors com mestres.
