La sanitat andorrana té una ferida oberta per on s'escapa el talent, i les tiretes ja no serveixen per frenar l'hemorràgia. Que divuit metges andorrans prefereixin exercir a l'estranger és una bufetada de realitat per a un sistema que inverteix en la formació dels seus joves per després veure com Espanya o França se'n beneficien. El Col·legi de Metges pica a la porta del retorn al país d'aquests professionals sense èxit, perquè el Principat no pot competir, es veu, en la lliga que realment importa: la de la dignitat retributiva. Les recents i tímides incorporacions de nous especialistes són un miratge que no amaga una realitat precària, on molts encara mantenen un peu a fora per si de cas. La crisi de l'atenció primària ja no és una amenaça d'un futur a llarg termini, sinó un principi de col·lapse imminent alimentat per les jubilacions i la sobrecàrrega estructural. Sense anar més lluny, la setmana passada el Raonador del Ciutadà es feia ressò d'aquesta disfunció entre el creixement de la població i la saturació dels serveis públics, entre els quals, el sanitari. Condemnar els metges de família a assumir les mancances de les especialitats buides i a sostenir les urgències és triar el camí més ràpid cap al desgast dels professionals i la degradació de l'assistència al pacient. L'actualització de les tarifes pot semblar un pegat cosmètic insuficient per a uns facultatius que ja estan al límit de la seva capacitat. El sistema públic de salut està esprement la primera línia de defensa en lloc de blindar-la amb recursos reals i atractius.
