Ho deia ahir el ministre portaveu amb rara sinceritat: donem per fet coses com el sistema francès, quan és una absoluta raresa, una excepció a l'univers sencer. No hi ha fora de França cap altre cas, ni un, on l'escola francesa sigui pública i gratuïta, i que a més la sufragui generosament França a compte dels seus pressupostos. Doncs entre nosaltres és així des del 1900. Per això, i pels dubtes recurrents que sorgeixen sobre la continuïtat d'un model absolutament excepcional, cal celebrar com l'excel·lent notícia que és la renovació pe deu anys del conveni d'ensenyament firmat ahir a París. Es mantenen les condicions de l'últim acord –França es fa càrrec dels salaris de mestres i professors, mentre que Andorra assumeix el manteniment dels edificis i els docents de català– i es pacta la molt necessària reforma del collège i del Lycée, que s'allargarà durant vuit cursos. Aquí el ministre portaveu va fer malabarismes innecessaris. Per no dir obertament el cost total de la intervenció, es va limitar a repartir-ne la despesa –el 70%, Andorra, el 30% restant, França– i va insistir que la inversió anual dels nostres veïns és tres vegades superior al que el Govern haurà de destinar en vuit anys a la reforma del Lycée. És una forma innecessàriament fosca de referir-se a una qüestió d'interès general. Al ciutadà se l'ha de tractar com l'adult que és, aportant la informació disponible perquè n'extregui les conclusions oportunes. I el cost d'aquesta intervenció és una dada essencial, com ho és l'excepcionalitat del sistema francès a Andorra. No s'hi amoïni, que sabrem ponderar-ho.
