La recent entrada en vigor de la Llei qualificada de la nacionalitat ens recorda les reaccions d'uns i altres entorn d'aquesta qüestió: les del sector que s’hi posa de perfil, les dels qui es tiren els plats pel cap perquè l'haurien volgut més oberturista i les dels qui consideren que és insuficient. Mai plou a gust de tothom. Però més enllà del soroll polític, aquest text aconsegueix una fita històrica: obrir d’una vegada per totes un dels melons més sagrats d'Andorra. Reclamar una rebaixa automàtica de la residència a 10 anys és caure en un maximalisme cec, una utopia que ignora la fragilitat demogràfica d’un país on els nacionals ja són minoria. Les coses de palau van a poc a poc. I en matèria d'identitat el camí ha de ser estrictament realista i gradualista. Els experiments demogràfics es paguen cars, i ara que estem replantejant el creixement demogràfic ho sabem del cert. La norma que ha entrat en vigor pot semblar insuficient per a alguns, però cal fer memòria i mirar enrere sense complexos: fa només una dècada, aquesta petita escletxa hauria estat absolutament inimaginable. Que els vint anys de residència ja no hagin de ser consecutius o que es faciliti l'accés per escolarització són esquerdes irreversibles en un mur que semblava indestructible i infranquejable. Exigir com a mínim el B1 de català o haver de fer exàmens de la nostra història no és un càstig, és el preu lògic de la integració. Andorra no es tanca, canvia de ritme. Ho fa a poc a poc, però ho fa. Hem passat de l'immobilisme a un pragmatisme inevitable que comença a fer justícia social, sense perdre el nord de qui som.
