Concòrdia es va agafar ahir al català per posar el Govern entre l'espasa i la paret. Per la consellera Ache, dues sancions en els quasi dos anys de vigència de la nova Llei de la llengua oficial són tan poques que qüestionen la voluntat real de l'Executiu d'aplicar el text. La ministra Bonell li va haver d'explicar de nou una evidència –que no totes les queixes, i n'hi ha hagut un centenar, acaben necessàriament en sanció– i uns rudiments de dret administratiu, que tot procediment sancionador és per naturalesa garantista i que, per tant, es pot dilatar mesos abans que no es resolgui. I així ha de ser. Dues multes en dos anys poden semblar poques, però cal recordar que en els vint anys de vigència de la primera Llei del català no se'n va imposar cap. Ni una. Així que dues són infinites més. Però l'important no és això. A banda de les sensacions a què apel·la la consellera de Concòrdia per concloure que el català recula, hi ha una realitat inqüestionable: des que va entrar en vigor el nou text, les matriculacions als centres de català s'han disparat: aquest primer semestre, més d'un miler, i 270 dels 320 candidats que es van presentar al gener als exàmens dels nivells A1 i A2 van aprovar. Aquí és on cal valorar l'èxit de la llei, que obliga a certificar aquests nivells per renovar el permís de residència. Aché i Concòrdia calquen lamentablement el discurs més intransigent del nacionalisme català i reclamen mà dura, com si la forma de promoure la nostra llengua fos tornar-la ben antipàtica per als que acaben d'arribar i posar pals a les rodes als empresaris que busquen treballadors sota les pedres. No és això, companys, no és això.
