El primer que cal recordar quan parlem del parc públic d'habitatge és el punt de partida: fa quatre anys no hi havia ni un sol pis protegit. Cap. Es pot al·legar que el Govern no va reaccionar fins que va tenir el problema a sobre. Però el cas és que tan bon punt va assumir la realitat –al tram final de la legislatura anterior– s'hi va abocar amb una determinació i sobretot uns recursos mai fins ara vistos: els últims quatre anys s'hi han destinat 143 milions d'euros i els resultats els repassa avui la directora de l'Institut Nacional de l'Habitatge: un centenar i mig de famílies viuen en els 165 pisos del parc públic que ja estan operatius, i aviat s'hi sumaran els 44 de Borda Nova. L'objectiu és arribar al 2028 amb 550 habitatges disponibles. Les xifres són fins aquí positives. Però falta la prova del cotó: com afectarà els llogaters la desintervenció que entrarà en vigor al gener, i si seran efectives les mesures previstes pel Govern per evitar la picaresca i que els llogaters quedin desprotegits. En qualsevol cas, l'habitatge ha de ser d'ara endavant una política d'Estat i a llarg termini, que no pot dependre ni del color del Govern de torn ni de la conjuntura econòmica. L'esforç més que considerable que s'hi ha fet els últims quatre anys –els 143 milions representen el 19% del pressupost anual de l'Estat i el 3,5% del PIB– ha de tenir continuïtat i l'objectiu ha de ser que cada vegada capes més àmplies de la classe mitjana tinguin accés al parc públic, fins ara reservat –com és just que sigui– a les rendes més baixes. Tots, Govern i oposició, han de tenir clar que això és només el principi de la solució, i que l'habitatge públic no és despesa, sinó inversió.
