Els nous ajuts a l'habitatge promesos pel cap de Govern en seu parlamentària neixen amb el llast de la insuficiència i l'exclusió social. Tot i la promesa d'un centenar de pisos públics i la caiguda del 20% de la inversió estrangera, la realitat oficial mostra una llista d'espera de 96 persones i un elevat nombre de denegacions en el suport al lloguer. Amb traves afegides com el pagament de la fiança inicial que ha denunciat l'oposició perquè Càritas hi va posar el focus, el sistema actual esdevé una barrera cada vegada més insuperable per als col·lectius més vulnerables. La paciència sol·licitada pel Govern és un recurs totalment esgotat davant la urgència dels terminis contractuals. Demanar un marge de "dies o setmanes" reflecteix una distància alarmant entre els tempos de la burocràcia institucional i l'angoixa real dels llogaters. L'optimisme de la ministra Marsol assegurant que amb les noves promocions d'Ordino o Borda Nova "encara sobrarà algun pis" xoca frontalment amb la situació de moltes famílies, perquè amb els ingressos que tenen veuen impossible poder pagar els lloguers estratosfèrics que s'albiren. El cansament acumulat pel preu de l'habitatge ha cronificat una crisi nacional que no admet més dilacions. Aquest esgotament social desactiva qualsevol discurs autoindulgent i obliga l'Estat a actuar de forma immediata per evitar l'exclusió residencial d'una part important de la població. L'èxit polític només es mesurarà eliminant els filtres econòmics que avui expulsen la meitat dels sol·licitants perquè no els acaben de complir i garantint un sostre digne com una certesa immediata.
