El desplegament de nous recursos residencials per a gent gran a Andorra corre el risc de quedar en paper mullat si no es resol la crisi de fons: la manca de personal sociosanitari. L'admissió per part del mateix executiu que l'alt cost de la vida i la falta d'habitatge assequible foragiten els professionals és una diagnosi realista que requereix respostes immediates. Planificar infraestructures a mitjà termini és estèril si paral·lelament el país és incapaç de retenir el capital humà necessari perquè funcionin. Aquesta fragilitat del sistema s'evidencia en les dades de la residència Albó, amb 40 baixes laborals i 124 incidències greus en tres anys. Les xifres reflecteixen el sever desgast d'uns professionals sobrecarregats que sovint s'han d'enfrontar a situacions d'alta complexitat conductual sense unes ràtios mínimes obligatòries fixades per normativa. La pressió laboral i les dificultats per trobar un pis creen una combinació perillosa perfecta que aboca el sector a una rotació constant de treballadors. Amb una llista d'espera de 91 persones i una mitjana de sis mesos per aconseguir una plaça concertada, el repte de la dependència exigeix anar més enllà de l'atenció domiciliària. La creació de noves línies de formació és un pas positiu, però insuficient si no s'acompanya d'una millora directa de les condicions salarials i d'incentius d'accés a l'habitatge per a aquests empleats essencials. Reduir les llistes d'espera d'una població que envelleix no depèn només de construir més recursos, sinó de garantir i protegir les mans que n'han de tenir cura.
