Què passa amb el cine en català? La pregunta és pertinent perquè l'any passat no es van esgotar els 37.000 euros aprovisionats pel ministeri de Cultura per subvencionar les pel·lícules que es projecten en pantalla gran. El preu de l'entrada és fix, 4 euros, i la resta, fins a arribar al preu de taquilla, l'assumeix Cultura. Les causes són diverses: la primera, que no totes les pel·lícules tenen versió en la llengua oficial. Lilo & Stich, per exemple, va ser la més vista el 2025. Una altra, que no totes les que en tenen arriben a Illa Carlemany. Tant en un cas com en un altre l'empresa exhibidora hi té poc a dir, perquè qui decideix quines es doblen i com es reparteixen és la distribuïdora. On sí que hi té a dir és en els horaris que es projecten. És lògic que el cine en català, molt majoritàriament títols infantils i familiars, es programi a sessions de tarda, i l'empresa assegura que les grans estrenes comparteixen sessió. En qualsevol cas, és un extrem fàcilment comprovable i el ministeri faria bé de demanar-ho. De totes formes, hi ha una altra variable que fa de mal dir però que les dades reflecteixen de forma sistemàtica: quan s'estrena una pel·lícula en versió catalana i en versió castellana, la segona és quasi sempre la més vista, i les excepcions són comptadíssimes. Una, l'any passat. La culpa d'aquesta realitat no es pot engiponar al ministeri i als cines. L'espectador sobirà també hi té alguna cosa a veure, i davant d'aquesta situació cal plantejar-se una pregunta incòmoda: on es posen els que es posen les mans al cap pel poc cine en català que es programa?
