Sergi Mas és un dels últims supervivents d'aquella Andorra on els atzars del segle XX van fer coincidir autèntics gegants de les arts i de les lletres: des de Cebrià Baraut a Lluís Capdevila, passant pel mestre Fontbernat, Esteve Albert i Manuel Anglada, Norbert Orobitg i Jaume Ros, Miquel Lladó i Josep Viladomat, Àngel Pla i Josep Alsina. Un florilegi de noms que només sentir-los fan venir salivera, que van ajudar decisivament a conformar l'Andorra d'avui i que van aportar pòsit, vernís, múscul artístic i intel·lectual al boom turístic i comercial. Perquè un país no és només el que fem sinó també el que pensem i el que creem, no és només un compte de resultats sinó també una idiosincràsia i una identitat, una cultura i un art. Per això és tan important que per una vegada hàgim sabut aturar-nos, mirar enrere i reconèixer en Sergi Mas l'última baula d'una estirp efectivament de gegants. Com va dir el cap de Govern, l'Orde de Carlemany que li va imposar dimarts no és només una medalla sinó un gest col·lectiu, "la veu d'un país que reconeix en vós un dels seus pilars culturals". Va ser un miracle que en aquella Andorra en què tot estava per fer coincidissin un conjunt de personalitats tan eminents. Pensem per un moment en l'erm intel·lectual que hauria sigut l'Andorra del segle XX sense la seva aportació. El repte és que aquesta cadena no s'aturi. Allò va ser un miracle, repetim-ho, i el talent no neix per ciència infusa. S'ha de plantar, regar i cuidar. Cal invertir-hi. Perquè d'aquí a mig segle les generacions que vindran puguin honorar amb l'Orde de Carlemany els Sergi Mas del futur.
