Palestina serà abans o després membre de ple dret de les Nacions Unides, i no únicament un "Estat observador no membre" com ho és des del 2012. I abans o després l'acabaran reconeixent una majoria encara més aclaparadora de països: avui ho han fet 146 dels 193 membres de l'ONU. És qüestió de temps. Una altra cosa és si precisament és ara el moment de fer el pas, com sembla la voluntat del Govern si hem de creure les declaracions de la ministra d'Exteriors a la conferència sobre la solució dels dos Estats que avui conclou a Nova York. I no està gens clar que sigui ara mateix el moment, per tres motius. El primer de tots, el seguidisme que denota del posicionament d'Espanya i de França, que s'ho està rumiant. Tant de Sánchez com de Macron podem sospitar raonablement que utilitzen la qüestió palestina per frenar la caiguda lliure en el suport intern i per exhibir bíceps progressista. Potser caldria fixar-se també en els països que no han reconegut encara Palestina, tots els de la UE excepte Irlanda i Espanya. Però és que a més, i sobretot, envia un missatge absolutament pervers que el reconeixement arribi quan encara no ha fet dos anys del criminal atac del 7 d'octubre del 2023, que va deixar del costat israelià 1.200 morts i 251 ostatges, 59 dels quals continuen captius. El tracte inhumà d'Israel a la població civil palestina és intolerable i Netanyahu haurà de respondre davant la justícia internacional. Però premiar aquell acte de barbàrie amb el reconeixement de Palestina serà interpretat per Hamàs, satèl·lits i simpatitzants com un senyal que el 7-O va valer la pena i que aquesta és la via per obtenir les seves reivindicacions. I hauria de ser just el contrari. Palestina ha de ser un dia un Estat com qualsevol altre. Però no ara.
